Portal de blogs literarios, comunidad literaria, y foro literario - Libro de Arena
Conoce a carademalo            13 libros en su biblioteca
     16 valoraciones      35 posts en su blog      Es lector de 0 grupos

RETALLS

Poesies, cartes, opinions, texts que donen a coneixer una personalitat tan extraña com corrent. Retalls d'una vida tan real com la de qualsevol...


ÉXTASIS

Todavia madrugada y el deseo en carne viva.


Y el recuerdo de tus labios golpeando mis sentidos.


Y me agarro y te sueño...


Y te siento y me agito...


Y, cuándo más te reconozco, cuándo más te necesito


Estirado, sudoroso, sin aliento y sin sentido


finaliza mi contienda, mi batalla, mi delirio...


extasiado, colorado y derramado en mis nudillos...

Denunciar

MANIFEST DEL 9 D'OCTUBRE DE 2017

 (Manifest llegit al poble de Muro d'Alcoi el dia 8 d'Octubre de 2017 amb motiu de la festivitat del 9 d'Octubre)


 


Visca la meua terra, la nostra, la de tots…


I visca la meua cultura, la nostra, la de tots…


Probablement així, o d’alguna manera pareguda, és com s’espera que acaben aquests tipo de manifestacions. Llorejant allò que considerem nostre, allò del que se suposa hem d’estar orgullosos. Victorejant a ple pulmó allò que ens envolta des de que érem xicotets i que ens ha dut en braços fins avui.


Al cap i a la fi, celebrem al llarg del temps una festa que, probablement, més d’un ja ni es planteja des d’on ve.


Estava jo dinant a casa tranquil·lament. Al contrari que de costum, no tenia cap ésser viu al meu voltant del que fer-me responsable i gaudia d’una plàcida estona en solitud.


Per a dinar m’havia preparat, cuidadosament, un saborós espencat amb tomaca, tonyina i bacallar, del que faria compte de seguida. Tant sols un xusco de pa s’interposava entre el plat d’espencat i jo. La batalla estava servida.


Per una banda jo, murer de pura cepa, 1 metre i 80 centímetres d’alçada i vora 100Kg de pes. De l’altra l’espencat, llauna de tonyina, vora 40g de bacallar a molletes i un quart de kilo de tomaca a troços, tot allò alinyat amb oli d’oliva del terreny.


Jo, soldat aguerrit i amb experiència en aquests tipus de batalles, salivava famolenc davant el repte. L’espencat  no deia res, però estava clar que un dels dos no eixiria viu d’aquell encontre.


Mentre mirava desafiant el xusco de pa, que faria de fil conductor en aquella masacre, un so familiar en va fer perdre la concentració. Aquest aparell infernal (Trac el mòbil de la butxaca), que pràcticament tots duem a la butxaca, cantava devanit el “Despasito” mentre marcava a la pantalla “Sergi regidor cultura”. Estranyat, vaig decidir posposar uns minuts la batalla i contestar la cridada.


A l’altra banda de l’aparell, alié completament al macabre esdeveniment que estava a punt de dur-se a terme al menjador de ma casa, Sergi em comunicava que havia pensat en mi per escriure i llegir el manifest per al 9 d’Octubre d’enguany.


Automàticament les cames en van fer figa, la boca, abans humida per la gana, es va eixugar i va quedar més aspra que un full de paper de vidre. La panxa se'm va girar del revés i vaig tindre que fer un esforç titànic amb les meues natges per no embrutar més un dinar que, certament, ja no anava a dur-se a terme de cap manera.


El cap em feia voltes. Com plantejaria jo aquest repte? Com enfocar aquest discurs? Com eixir-me’n d’aquesta amb la suficient elegància?


Només feia que pegar-li voltes. Pensaba, pensaba, repensaba…


Anem a veure, comencem pel principi. Segle XIII. Un gran nombre de persones, no massa diferents a nosaltres. Amb les seues inquietuds, com nosaltres. Amb records, com nosaltres i amb les seues il·lusions, xe, igual, igual que nosaltres. Persones feineres. Persones amb família, que feien el dinar, que criaven animals. Persones que vivien el dia dia de la manera més digna que podien. Persones que treballaven la terra que havia sigut dels seus iaios, dels seus pares i seua des de que havien nascut. Persones de pau. Persones que professaven la religió musulmana o la cristiana. Amb molta fidelitat o amb menys. Persones cregudes i descregudes...


Persones que es van veure assetjades, assassinades, ultratjades i, en definitiva, sumides en una guerra organitzada per poderosos que només pretenien fer seu un territori…


No, no es eixe el sentiment que em du a mi a celebrar el 9 d’Octubre.


Podria, també, unflar el pit, envoltar-me amb una bandera, agafar-me fermament a un himne i cridar fort i devanit l’orgull que tinc de ser valencià…


Però tampoc soc persona de banderes, ni de himnes, ni de religions… La veritat es que crec que totes aquestes coses sols han aprofitat per crear diferències entre les persones. Diferències que es duen a límits que només produeixen greuges, dolor i en última instància mort i sense cap dubte tristesa.


No, no es eixe el sentiment que em du a mi a celebrar el 9 d’Octubre.


Pensaba, repensaba…


Que m’inspira a mi celebrar el nou d’Octubre?


Està clar, el que m’inspira a mi celebrar el nou d’Octubre es la extremada riquesa cultural que tenim a aquesta terra. La fantàstica llengua en la que ens expressem. Les infinites manifestacions de talent i creativitat que ens envolten.


Si, això si. Som creatius, mamprenedors, valents, originals. I també som amables, acollidors, feiners, graciosos, gent de pau i de bon cor, sempre disposats a pasar-ho be i a fer que els del nostre voltat també ho facen.


Xe, som un recull de costums admirables, un muntó de característiques positives aunades. També tenim aspectes negatius, es clar, poca serietat cap a problemes socials, meninfots i una mica d’irresponsabilitat controlada… Aspectes que, encara que deuriem de millorar, amb el risc de perdre part de la nostra identitat, no difuminen la resta.


I totes aquestes coses que nomene, totes aquestes virtuts i defectes, units, es el que determina la nostra identitat, la nostra idiosincràsia, la nostra excepcional manera de ser, en definitiva,  és el que forma la nostra cultura. Una cultura rica, encisadora. Una cultura xulissima. Que collons? La millor cultura del mon!!! Qué és la nostra xe!!! O no és aixina??


Per sort, durant un temps a la meua vida, he pogut viatjar per bona part del territori espanyol per tal de divulgar part d’aquesta cultura de la que estem parlant. País Basc, Catalunya, Andalusia, Illes Balears, Aragó, Asturies... i, sabeu què? Sabeu que m’he trobat? Doncs he trobat altres cultures, cultures distintes a la nostra, cultures meravelloses, riques, encisadores, xulissimes… i de segur que, per als natius de cada territori, la millor cultura del mon!!!… perque és la seua!!!


Ara si, en alguna cosa coincidíem tots allà on anàrem: la gana de mostrar el que sabíem, de il·lustrar, cadascú amb les seues habilitats, al que teníem enfront i, sobretot, un profund respecte per el que feia l’altre.


La diversitat cultural es el que ens separa d’altres pobles i el respecte per eixa diversitat i l’afan per fer extensiva, cadascú la seua, és el que ens uneix. l’amor per la nostra cultura i l’amor per la resta de cultures que, al cap i a la fi, en ajuden a créixer. Si, ens ajuden a evolucionar, totes i cadascuna de les cultures que ens envolten.


Perquè els musulmans, que tant de temps van viure en aquests pobles, van deixar part de la seua cultura ací, sabeu? I els andalusos, que venien a treballar a aquesta terra per poder eixir avant, també van deixar par de la seua cultura ací. I així molts pobles… I totes aquestes herències que han anat deixant-nos, nosaltres hem anat arreplegant i incorporant-les com a costums fins a fer-les completament nostres. I és això el que ens a convertit en el que som ara.


Però sabeu el millor? Nosaltres també hem eixit fora, i hem deixat part de la nostra cultura per tot arreu. I la resta de pobles que ens han acollit també l’han aprofitat i han crescut.


Hem d’acceptar que la nostra cultura, no és més que la evolució d’una cultura que ha estat viva durant molt de temps. Amb les seues èpoques fosques de les que crec que hem aprés molt. I amb èpoques de més claror, les quals hem sabut gaudir i recordar en el temps. Èpoques i situacions de tots els colors que ens han fet creixer i evolucionar cap al que som ara.


Eixe creixement, eixa evolució que ens ha dut fins hui, no pot parar, no pot detindre el seu camí de cap manera. La cultura ha de seguir viva, ha de seguir creixent, ha de seguir evolucionant sense cap tipo de por ni de complexe. I sense oblidar, clar està, d’on venim, perquè és la única manera de fer les evolucions nostres i no deixar-ho en burdes copies.


La cultura ha de continuar viva i això sols pot ser possible enriquint-se d’altres virtuts, d’altres identitats, d’altres excepcionals maneres de ser, en definitiva, d’altres cultures. Cultures que, de la mateixa manera, han d’enriquir-se de la nostra.


I ara si, desprès d’aquesta declaració, d’aquesta manifestació pública, puc dir ben fort i ben clar... i sense por:


Visca la meua terra, la nostra, la de tots…


I visca la meua cultura, la nostra, la de tots…


Gràcies a tots i bona diada.


 

Denunciar

EL MONSTRE DE LA TÚNICA

(Llegit la nit del 31 d'Octubre de 2015, nit de bruixes al poble de Benàmer)


Bona nit xiquets i xiquetes... Bona nit majorets i majoretes... Hui, vaig a contar-vos una història molt vella, molt molt vella. Molt més vella que els abitants més vells de Benàmer. Vaig a contar-vos una esgarrifosa i cruenta història que ja ben poquets recorden.


Fa molts anys, però molts molts anys, quan els dracs, les bruixes, les fades i els mags estaven rebolicats amb tots nosaltres. En uns temps on menjar llonganisses, botifarres, cansalà magrosa o qualsevol altre tipus de carn processa era totalment inofensiu... a Benàmer, poble de pagesos i ramaders, van ocórrer uns fets horribles que marcarien el futur d'aquesta xicoteta vila.



Benàmer era un poble on tot el mon vivia en pau. Els pagesos llauraven el camp, els ramaders pasturaven als animals, el forner feia pa, el carnisser feia embotits i la “Organització mundial de la salut” no deia ni mu... xe, un lloc on donava gust viure... Això si, mentre era de dia... perquè...quan arribava la nit!!!


Ai mare quan arribava la nit!!!


Quan arribava la nit tots havien d'amagar-se ràpidament!! Només desapareixia l'ultima ulladeta de sol el poble havia de quedar desert. Amagaven tots els animals, les mares cridaven als xiquets desesperades, tancaven les cases amb forrellat i baixaven totes les persianes. I vosaltres direu “...i perquè tanta presa en amagar-se?” “...de que fugien tan atemorits? Voleu saberho? Fugien... DEL MONSTRE DE LA TÚNICA!!!



Si amics. Quan arribava la nit a Benàmer, un esperit maligne passejava pel poble i feia desaparéixer qualsevol esser viu que trobava pel carrer. Tant li valia si era animal o persona. No l'importava que fora jove o vell, que estiguera sa o malalt. Simplement li valia que tinguera vida. Quan veia algú, s'acostava per darrere i quan ja estava ben aprop...SAAAAMMMM!!!! L'envoltava amb la seua túnica, es sentia un fort crit AAAAAHHHH!!!! I el feia desaparéixer al instant.


La gent del poble ja estava acostumada, pel dia feia vida normal i per la nit s'amagava a casa. Però una vesprada, el fill de l'alcalde es va despistar i uan es va amagar el sol encara estava jugant al riu. Inútil van ser els crits de s'amare des de casa. I inútil també va ser la carrera que va fer ell aprofitant l'última claror de la vesprada. Quan, al mati següent va arribar son pare, que venia de vore al Muro que havia jugat fora, només li van poder descriure l'esgarrifós crit que va posar fi a la vida del seu fill.


Després de plorar bonacosa, el poble sencer, amb l'alcalde al capdavant, van decidir que allò no podia continuar d'aquella manera. Van fer una crida a tot el territori per a que algú els ajudara i van ferir una forta recompensa a qui els traguera d'aquest embolic. En poc temps van aplegar ça-recompenses de tot arreu.


De Galícia Va vindre un tal Mariano. Cavaller gallec que, encara que un poc despistat, sempre conservava un bon sentit de l'humor.


De Catalunya va arribar un tal Albert. Cavaller amb extraordinari don de paraula però amb poca coherència.


De Madrid van arribar dos cavallers castellans. Primer un tal Pedro. Guapo, alt, fort, però amb totes les armes que duia, espases, llances, etc... totes totes rovellades i velles. Després va arribar un tal Pablo. Aquest si que duia totes les armes noves i lluentes, pràcticament per

a estrenar... però ni era guapo, ni alt, ni fort. Aixo si, era més xulo que un huit.


L'alcalde es va proposar que entre tots feren un comando per desfer-se d'aquest esperit maligne. Els va dir que deixaria un cofre amb la recompensa a la porta de sa casa, i així, després de solventar el problema, ells mateixa podrien repartir-se la recompensa entre els quatre i marxar cap a casa, si es que sobrevivien tots.


Però clar, ja sabeu com funcionen aquests tipus de mercenaris. Tan sols pensen en els diners, en cap moment el seu objectiu es beneficiar amb la seua feina al poble, si no arreplegar la màxima quantitat de diners i marxar a buscar un altra aventura on poder guanyar-ne més. Es per això que tots quatre van acceptar la proposta de fer equip per tindre més força, però cadascun dels cavallers per dins havia pensat un altra cosa. Tots havien pensat el mateix, en quant estigueren al carrer a fosques cadascun d'ells intentarien, com fora, que el monstre s'enduguera als altres cavallers i, aprofitant que estava entretingut amb els altres, endur-se tots els diners i fugir. Així d'egoistes eren.


Quan va arribar la vesprada, els quatre cavallers es van armar fins les dents i van eixir al carrer mentre la resta del poble s'amagava a casa. L'últim en amagar-se va ser l'alcalde, que havia de deixar el cofre amb la recompensa a la porta de casa. Però de seguida que ho va tindre arreglat va entrar ràpidament i va tancar amb forrellat. En poc temps el carrer es va fer completament fosc. Els cavallers ja no veien res i sols podien guiar-se pels sorollets que podien sentir al seu voltant. Al poquet d'estar a fosques tots quatre ja estaven completament desorientats. Com cadascú volia fer-se ell sols amb la recompensa, van pensar tots a l'hora “...si em despiste qualsevol d'aquests em matarà...” i tots quatre van començar a pegar cops d'espasa cap a tots els llocs buscant ferir algú.


Quan el monstre de la túnica, que tenia visió nocturna, els va veure es va acostar poc a poc i...SAAAAMMMM!!!! Va envoltar-los a tots a l'hora amb la seua túnica mortal. Aleshores va ser ell qui va rebre tots els cops que estaven pegant els cavallers. Pensava que no li farien res, però per moments perdia forces. Els cavallers es van adonar que estaven baix la roba del monstre, aleshores van començar a fer els cops més i més forts. Mentre, el monstre intentava tancar per complet la seua roba i engolir-los, però, al ser els quatre a la vegada els que colpejaven, no podia fer-ho. Com que veia que estava perdent la batalla, abans de morir, amb un últim esforç, va llançar un encanteri....


AAAAAAHHHHH!!!!!!


Un fort crit que van poder sentir-se des de totes les cases del poble va posar fi a la batalla. Ningú es va atrevir a eixir a vore el que havia passat. Al matí següent, els habitants de Benàmer van poder comprovar que al carrer no hi havia ningú. Ni monstre, ni cavallers, ni cofre amb la recompensa. Pareixia que tot havia acabat. Per comprovar que tot estava be, la següent nit van deixar una cabra al carrer per vore si el monstre continuava allí. Ningú va sentir cap crit i, al matí següent, quan van eixir al carrer, allí estava la cabreta viveta. Definitivament el problema s'havia resolt...


El que no sabien era que el monstre havia fet un encanteri. I vosaltres direu, quin era eixe encanteri? Jo vos ho contaré. El monstre havia convertit els quatre cavallers en monstres immortals i els havia deixat el cofre de la recompensa tancat per que mai pogueren obrir-lo i estigueren tota la eternitat

barallant-se per ell. Ara si, hi hauria un dia en que es podria obrir i els monstres tornarien a Benàmer per aconseguir-lo. Eixe dia seria un dissabte 31 d'octubre... menys mal que hui es divendres...


A no, hui es dissabte!!!


Pareu atenció tots. Hui està el cofre obert en algún lloc de Benàmer. Si el busquem entre tots podrem gaudir d'ell. Aixo si, pareu compte que els monstres estaran per ací intentant aconseguir-lo també. Si vos cacen sereu esclaus seus per sempre. Aneu en compte i no es separeu del grup...


SORT A TOTS!!!!

 

Denunciar

BIPOLAR

Parla’m, conta’m quatre mentides.


Treu-me d’aquesta depressió bipolar.


No soc cap gat, ja no tinc més vides...


I aquesta lletra la deuria d’acabar


 



Que et pareix una mica de conversa? a canvi d’un grapat de pipes a la plaça...


Que et pareix si ens tirem del tren en marxa? Amb il·lusió, sense diners i sense xarxa...


Que et pareix si deixem passar el dia? A canvi promet una nit inoblidable...


Que et pareix si burlem la policia?  Furtant la lluna pel dia i en pilotes


 



Parla’m, conta’m quatre mentides.


Treu-me d’aquesta depressió bipolar.


No soc cap gat, ja no tinc més vides...


I aquesta lletra la deuria d’acabar


 


Te’n vas a casa... Deixa’m que t’acompanye. A canvi jo t’esborre pigues a besades


Estic segur que podríem triomfar, si dins la dutxa no paràrem de cantar


Llevat del cap convertir el nostre en boda... a canvi pague jo un sopar en el McDonalds


Que et pareix si em convides a dormir?... Tan sols demane compartir el mateix llit...


 


Parla’m, conta’m quatre mentides.


Treu-me d’aquesta depressió bipolar.


No soc cap gat, ja no tinc més vides...


I aquesta lletra la deuria d’acabar

Denunciar

RES ES TOT







Qui soc? On estic? Cap on vaig? Continue al mon? Algú se’n recorda de mi? Algú m’ha conegut mai? Existisc? He existit mai? Estic somiant? he estat somiant fins ara? Estic mort? He nascut mai?


 


On està tota la gent que conec? He estat sempre sol? Que hi ha de tota la meua vida? S’ha perdut tot? Mai hi ha hagut res? Ha sigut tot producte d’una imaginació compulsiva?Es una mena de malson etern del que ja no puc eixir?


 


Que passa amb tot allò que m’envoltava, amb tot el que em feia sentir viu, amb tot... amb tot...???


On esta la meua vida???


 


Les fotos s’han convertit en papers blancs desmemoriats.


 


Necessite algú que conteste. Algú que confirme que he estat allà on crec que he estat. Algú que em cride pel nom. Algú que crega en mi, jo ja no puc enganyar-me més...



Necessite algú que em necessite...


 


 


Quan ja no et queda res... TU eres el tot...


 

Denunciar

NOCHE Y DÍA

 Cada mañana me despierto con las sabanas pegadas al alma


y con el deseo en carne viva...


 


¿Por qué?...


 


Porque sueño en verso todo lo que no me atrevo a vivir despierto


Y cada amanecer, sufro la resaca de mis delirios nocturnos,


de mis deseos satisfechos en pos de la inconsciencia.


 


Y despierto, si...


Despierto y encajo lo mejor que puedo la hostia de realidad que me ofrece el día...


...el día a día...


 


Y aguanto...


Y lucho para que el sol no consuma toda mi energía.


Para que no anule mi alegría


Para que no convierta mi pasión


en pura y vulgar rutina.


 


Y ya de noche, escondido tras mi sonrisa,


me envuelvo en mis sabanas fieles, dulces y frías


con la esperanza de poder dormir y soñar con una nueva pesadilla.


 


Y así, a escondidas,


volver a la irrealidad de mis fantasías


y creer de nuevo en la posibilidad de las utopías.


 


Y así, con una ignorancia consentida,


conservar la estúpida esperanza


de poder cambiar las noches por los días…

Denunciar

LA PEDRA

Cada vegada que, amb la poca traça de l’ignorant, ensopegue maldestre amb una pedra del camí que recorrec, caic de nassos al terra. Aleshores m’enfurisc, entre en còlera i, en el mateix instant en que el meu rostre contacta amb el fred ferm, com tros d’acer en espiral rebote al pis i m’alce enèrgic. Llavors, aprofitant la fúria que em provoca l’escena, abans de continuar amb el camí, agafe la pedra i, sense pensar-ho, la llance amb totes les meues forces més enllà del infinit.


Aleshores, més tranquil, continue a la meua amb la lliçó apresa. Amb cura de que no em torne a passar. Vigilant que en cas de tornar a ensopegar, no siga amb el mateix cudol.


I passa el temps. I em moc per la vida amb agilitat, amb temple. Amb velocitat o amb calma donat el cas. I ho aconseguixc. Trobe la senda neta. I llisque tranquil per ella. I gaudisc de la tranquil·litat de saber-me vencedor. I oblide la pedra.


Però passa el temps i la monotonia del ferm acaba per anul·lar-me els sentits. I el que era un camí planer es torna una insuportable cursa sense meta. I m’avorrisc. I les hores s’allarguen fins més enllà d’on m’arriba la vista. I els minuts, desvergonyits, riuen en veure la cara que em queda quan m’adone que els segons estan parats en tots i cadascun dels rellotges que tinc a l’abast.


Es aleshores quan recorde la pedra que, temps enrere, jo mateix he llançat despietadament al buit de la ignorància. I es aleshores quan recorde que ensopegar amb ella em va fer sentir viu. I llavors comprenc que la desagradable sensació de caure no va fer més que demostrar-me que encara tinc lliçons per aprendre.


I es aleshores quan, desesperat, isc corrents per buscar-la. I remoc cel i terra, mars i muntanyes, prostíbuls i esglésies... I alce catifes, mobles , faldes... I pregunte per ella allà on vaig...Però no la trobe.


I per fi, la desesperació s’apodera de la meua anima. La voluntat minva, els sentits s’apaguen i l’energia desapareix deixant sense força els meus músculs. El cor ja no batega vigorós i el cervell no rep l’oxigen suficient per regir com toca. Llavors els braços pengen fins als genolls i els peus s’arrosseguen per terra en un intent de no quedar-se parats esperant la mort.


Es aleshores quan, amb poca traça, maldestre, torne a caure de nassos. Llavors, miraculosament tot el cos es torna a activar. La sang em bull. Torne a convertir-me en un resort i m’alce. Em gire violentament. Busque al culpable del meu bac. No, no deixaré que açò acabe així...


Lavors veig la pedra. Allí esta, còmodament ajocada entre l’herba. Mirant-me des de eixa posició inferior però amb la superioritat que li a atorgat el temps. Des de la seguretat que dona el saber-te imprescindible en certs instants de la vida. I m’enamore d’ella.


Però entenc que he de tornar a llançar-la lluny de mi. He de tornar a apartar-la de la meua vista per demostrar-me que recorde la lliçó. Que sols necesitava fer memòria. I la llance fort, amb furia. Vull perdre-la de vista i així donar-me l’oportunitat de, be per error o be omissió, poder tornar a ensopegar. I així caminar tranquil. Aprenent... aprenent i oblidant... oblidant per poder tornar a aprendre. 

Denunciar

DESPRÉS D'UN TEMPS

 (Cançó extreta d'un fragment del poema de Jorge Luis Borges "Después de un tiempo")


 


Després d'un temps,


aprens que no es igual


acaronar que engabiar,


Dir “Et vull” que dir “Ets meu”


 


I aprens que l’amor no es anar a dormir.


Que jugar baix dels llençols,


es un pacte al que hem estat


convidats


 


i un comença a aprendre ...


que els petons no són contractes


i un comença a aprendre ...


que els regals no són promeses


 


i un aprèn i aprèn ...


el que realment pot aguantar,


i un aprèn i aprèn ...


que és el més fort,


i un aprèn i aprèn ...


en realitat què es el que val,


i un aprèn i aprèn ...


i amb cada adéu.... Aprèn


 


Després d'un temps


cansat de no guanyar,


encara dus el cap ben alt


I amb els ulls ben oberts


 


i aprens a buscar-te en l’avuí


els camins per on xafar,


que dema no hi ha terrenys


per a plans


 


i un comença a aprendre ...


que els petons no són contractes


i un comença a aprendre ...


que els regals no són promeses


 


i un aprèn i aprèn ...


el que realment pot aguantar,


i un aprèn i aprèn ...


que és el més fort,


i un aprèn i aprèn ...


en realitat què es el que val,


i un aprèn i aprèn ...


i amb cada adéu.... Aprèn


 


Si, després d’un temps un aprèn.


aprèn que si és massa,


fins la caloreta del sol crema.


I un aprèn, a la fi, que els futurs


sempre cauen en la meitat


Així que, tranquil·lament


Un aprèn a plantar el seu propi jardí,


i aprèn a decorar al seu gust la seva pròpia ànima,


en lloc de seure i esperar,


esperar que algú li porti flors. 

Denunciar
Artículos publicados: 35
1 -  2 -  3 -  4 -  5 



Portal de blogs literarios, comunidad literaria, y foro literario - Libro de Arena

General 13 libros



ofertas black friday | Ayuda | Contacto | Condiciones de Uso | Política de Privacidad



2017 © librodearena.com