Portal de blogs literarios, comunidad literaria, y foro literario - Libro de Arena
Conoce a carademalo            13 libros en su biblioteca
     16 valoraciones      35 posts en su blog      Es lector de 0 grupos

RETALLS

Poesies, cartes, opinions, texts que donen a coneixer una personalitat tan extraña com corrent. Retalls d'una vida tan real com la de qualsevol...


MANIFEST DEL 9 D'OCTUBRE DE 2017

servido por  carademalo 10 octubre 2017 3 comentarios

 (Manifest llegit al poble de Muro d'Alcoi el dia 8 d'Octubre de 2017 amb motiu de la festivitat del 9 d'Octubre)


 


Visca la meua terra, la nostra, la de tots…


I visca la meua cultura, la nostra, la de tots…


Probablement així, o d’alguna manera pareguda, és com s’espera que acaben aquests tipo de manifestacions. Llorejant allò que considerem nostre, allò del que se suposa hem d’estar orgullosos. Victorejant a ple pulmó allò que ens envolta des de que érem xicotets i que ens ha dut en braços fins avui.


Al cap i a la fi, celebrem al llarg del temps una festa que, probablement, més d’un ja ni es planteja des d’on ve.


Estava jo dinant a casa tranquil·lament. Al contrari que de costum, no tenia cap ésser viu al meu voltant del que fer-me responsable i gaudia d’una plàcida estona en solitud.


Per a dinar m’havia preparat, cuidadosament, un saborós espencat amb tomaca, tonyina i bacallar, del que faria compte de seguida. Tant sols un xusco de pa s’interposava entre el plat d’espencat i jo. La batalla estava servida.


Per una banda jo, murer de pura cepa, 1 metre i 80 centímetres d’alçada i vora 100Kg de pes. De l’altra l’espencat, llauna de tonyina, vora 40g de bacallar a molletes i un quart de kilo de tomaca a troços, tot allò alinyat amb oli d’oliva del terreny.


Jo, soldat aguerrit i amb experiència en aquests tipus de batalles, salivava famolenc davant el repte. L’espencat  no deia res, però estava clar que un dels dos no eixiria viu d’aquell encontre.


Mentre mirava desafiant el xusco de pa, que faria de fil conductor en aquella masacre, un so familiar en va fer perdre la concentració. Aquest aparell infernal (Trac el mòbil de la butxaca), que pràcticament tots duem a la butxaca, cantava devanit el “Despasito” mentre marcava a la pantalla “Sergi regidor cultura”. Estranyat, vaig decidir posposar uns minuts la batalla i contestar la cridada.


A l’altra banda de l’aparell, alié completament al macabre esdeveniment que estava a punt de dur-se a terme al menjador de ma casa, Sergi em comunicava que havia pensat en mi per escriure i llegir el manifest per al 9 d’Octubre d’enguany.


Automàticament les cames en van fer figa, la boca, abans humida per la gana, es va eixugar i va quedar més aspra que un full de paper de vidre. La panxa se'm va girar del revés i vaig tindre que fer un esforç titànic amb les meues natges per no embrutar més un dinar que, certament, ja no anava a dur-se a terme de cap manera.


El cap em feia voltes. Com plantejaria jo aquest repte? Com enfocar aquest discurs? Com eixir-me’n d’aquesta amb la suficient elegància?


Només feia que pegar-li voltes. Pensaba, pensaba, repensaba…


Anem a veure, comencem pel principi. Segle XIII. Un gran nombre de persones, no massa diferents a nosaltres. Amb les seues inquietuds, com nosaltres. Amb records, com nosaltres i amb les seues il·lusions, xe, igual, igual que nosaltres. Persones feineres. Persones amb família, que feien el dinar, que criaven animals. Persones que vivien el dia dia de la manera més digna que podien. Persones que treballaven la terra que havia sigut dels seus iaios, dels seus pares i seua des de que havien nascut. Persones de pau. Persones que professaven la religió musulmana o la cristiana. Amb molta fidelitat o amb menys. Persones cregudes i descregudes...


Persones que es van veure assetjades, assassinades, ultratjades i, en definitiva, sumides en una guerra organitzada per poderosos que només pretenien fer seu un territori…


No, no es eixe el sentiment que em du a mi a celebrar el 9 d’Octubre.


Podria, també, unflar el pit, envoltar-me amb una bandera, agafar-me fermament a un himne i cridar fort i devanit l’orgull que tinc de ser valencià…


Però tampoc soc persona de banderes, ni de himnes, ni de religions… La veritat es que crec que totes aquestes coses sols han aprofitat per crear diferències entre les persones. Diferències que es duen a límits que només produeixen greuges, dolor i en última instància mort i sense cap dubte tristesa.


No, no es eixe el sentiment que em du a mi a celebrar el 9 d’Octubre.


Pensaba, repensaba…


Que m’inspira a mi celebrar el nou d’Octubre?


Està clar, el que m’inspira a mi celebrar el nou d’Octubre es la extremada riquesa cultural que tenim a aquesta terra. La fantàstica llengua en la que ens expressem. Les infinites manifestacions de talent i creativitat que ens envolten.


Si, això si. Som creatius, mamprenedors, valents, originals. I també som amables, acollidors, feiners, graciosos, gent de pau i de bon cor, sempre disposats a pasar-ho be i a fer que els del nostre voltat també ho facen.


Xe, som un recull de costums admirables, un muntó de característiques positives aunades. També tenim aspectes negatius, es clar, poca serietat cap a problemes socials, meninfots i una mica d’irresponsabilitat controlada… Aspectes que, encara que deuriem de millorar, amb el risc de perdre part de la nostra identitat, no difuminen la resta.


I totes aquestes coses que nomene, totes aquestes virtuts i defectes, units, es el que determina la nostra identitat, la nostra idiosincràsia, la nostra excepcional manera de ser, en definitiva,  és el que forma la nostra cultura. Una cultura rica, encisadora. Una cultura xulissima. Que collons? La millor cultura del mon!!! Qué és la nostra xe!!! O no és aixina??


Per sort, durant un temps a la meua vida, he pogut viatjar per bona part del territori espanyol per tal de divulgar part d’aquesta cultura de la que estem parlant. País Basc, Catalunya, Andalusia, Illes Balears, Aragó, Asturies... i, sabeu què? Sabeu que m’he trobat? Doncs he trobat altres cultures, cultures distintes a la nostra, cultures meravelloses, riques, encisadores, xulissimes… i de segur que, per als natius de cada territori, la millor cultura del mon!!!… perque és la seua!!!


Ara si, en alguna cosa coincidíem tots allà on anàrem: la gana de mostrar el que sabíem, de il·lustrar, cadascú amb les seues habilitats, al que teníem enfront i, sobretot, un profund respecte per el que feia l’altre.


La diversitat cultural es el que ens separa d’altres pobles i el respecte per eixa diversitat i l’afan per fer extensiva, cadascú la seua, és el que ens uneix. l’amor per la nostra cultura i l’amor per la resta de cultures que, al cap i a la fi, en ajuden a créixer. Si, ens ajuden a evolucionar, totes i cadascuna de les cultures que ens envolten.


Perquè els musulmans, que tant de temps van viure en aquests pobles, van deixar part de la seua cultura ací, sabeu? I els andalusos, que venien a treballar a aquesta terra per poder eixir avant, també van deixar par de la seua cultura ací. I així molts pobles… I totes aquestes herències que han anat deixant-nos, nosaltres hem anat arreplegant i incorporant-les com a costums fins a fer-les completament nostres. I és això el que ens a convertit en el que som ara.


Però sabeu el millor? Nosaltres també hem eixit fora, i hem deixat part de la nostra cultura per tot arreu. I la resta de pobles que ens han acollit també l’han aprofitat i han crescut.


Hem d’acceptar que la nostra cultura, no és més que la evolució d’una cultura que ha estat viva durant molt de temps. Amb les seues èpoques fosques de les que crec que hem aprés molt. I amb èpoques de més claror, les quals hem sabut gaudir i recordar en el temps. Èpoques i situacions de tots els colors que ens han fet creixer i evolucionar cap al que som ara.


Eixe creixement, eixa evolució que ens ha dut fins hui, no pot parar, no pot detindre el seu camí de cap manera. La cultura ha de seguir viva, ha de seguir creixent, ha de seguir evolucionant sense cap tipo de por ni de complexe. I sense oblidar, clar està, d’on venim, perquè és la única manera de fer les evolucions nostres i no deixar-ho en burdes copies.


La cultura ha de continuar viva i això sols pot ser possible enriquint-se d’altres virtuts, d’altres identitats, d’altres excepcionals maneres de ser, en definitiva, d’altres cultures. Cultures que, de la mateixa manera, han d’enriquir-se de la nostra.


I ara si, desprès d’aquesta declaració, d’aquesta manifestació pública, puc dir ben fort i ben clar... i sense por:


Visca la meua terra, la nostra, la de tots…


I visca la meua cultura, la nostra, la de tots…


Gràcies a tots i bona diada.


 

Denunciar

3 comentarios  -  Escribe aquí tu comentario

lo dijo Chinca C. Salas R 17 octubre 2017 | 4:21 AM

Oui, merci, excellent!!

Denunciar

lo dijo carademalo a C. Salas 18 octubre 2017 | 8:38 AM

Merci a ti también...

Denunciar

lo dijo LUIS 21 noviembre 2017 | 4:33 PM

100% el meu sentir, molt bon manifest, enhorabona!

Denunciar

(*) Campos Obligatorios. La dirección de correo no aparecerá publicada.


Portal de blogs literarios, comunidad literaria, y foro literario - Libro de Arena

General 13 libros



Ayuda | Contacto | Condiciones de Uso | Política de Privacidad



2014 © librodearena.com